Possiblement, si algú busca la paraula «masquereta» en el diccionari, se sorprendrà. En primer lloc, per la forma de la paraula: amb una «e» en l'antepenúltima síl·laba, que fa que el so precedent, el de [k], passe a ser representat gràficament amb el dígraf «qu». «Masquereta» és, evidentment, un diminutiu de «màsquera». Esta forma amb «e» posttònica és la més general en valencià. Cal tindre en compte, a més, que el so de [s] que precedix el de [k] tendix a palatalitzar-se espontàniament (és a dir, es pronuncia com si estiguera escrit «màixquera»). I així és, de fet, com apareix documentat ja des de ben antic: «y agué moltes màxqueres de dia y de nit», narra el ciutadà valencià Miquel Jeroni Llopis en el seu dietari, que data de l'any 1573.

Amb tot, la segona sorpresa previsible de la paraula «masquereta» té relació amb el seu significat. Segons el diccionari, esta paraula només fa referència al 'preparat cosmètic que s'aplica a la cara per a netejar-la i millorar la textura del cutis'. I, efectivament, això és una «masquereta». Però, per a referir-se a la 'careta que cobrix la boca i el nas per a protegir-se de possibles agents patògens', el diccionari arreplega este significat dins de l'entrada «màsquera», tal com fa l'anglés amb la forma «mask» o el francés amb «masque», tot i que això no vol dir que la forma de diminutiu «masquereta» siga incorrecta. «Masquereta», al remat, no és més que una «màsquera» xicoteta.

Més informació...