La paraula «aplaudiment» és un derivat del verb «aplaudir», que provenia del llatí «applaudere», verb que ja tenia bàsicament el mateix significat que en l'actualitat, i que derivava al seu torn de «plaudere», que significava 'donar colps'. Fer soroll colpejant-se les palmes de les mans, o els peus en terra, és un costum que, des de ben antic, s'ha fet servir per a mostrar aprovació o gratitud.
Per a referir-se a l'acció d'aplaudir, actualment es diu «aplaudiment». Es tracta d'una creació lèxica dels escriptors renaixentistes. La primera documentació registrada és de Teodor Llorente: «Entre·l general aplaudiment», escriu en el prefaci al« Llibre d'or dels Jochs Florals», publicat en 1895. La forma «aplauso», amb tot, ja era habitual des del segle XVI: «ab tan gran aplauso y contento del poble y concurs per les carreres», es diu en el «Libre de antiquitats» de la seu de València, que data de 1525. Però esta forma era percebuda com un castellanisme, que alguns lexicògrafs com Carles Ros o Manuel Joaquim Sanelo intentaren valencianitzar com a «aplaus».
Siga com siga, aprofitem esta paraula per a aplaudir la gran tasca que estan duent a terme en estes circumstàncies tan penoses els sanitaris i molts altres col·lectius professionals que, amb el seu esforç, garantixen les nostres necessitats essencials.
