07 de abril de 2020
07.04.2020
Levante-emv

Sirena

08.04.2020 | 01:46
Sirena

La paraula «sirena» ens ha vingut del grec «seiren», a través del llatí vulgar «sirena». En l'Antiguitat clàssica, les sirenes es representaven com a sers híbrids, primer amb rostre i tors de dona i cos d'au, i més tard amb cos femení i cua de peix. En anglés —i també en altres llengües— encara es distingixen estes dos figures mitològiques amb dos paraules diferents: «siren» per a la dona-au i «mermaid» per a la dona-peix. El mite de la sirena es basava en la dualitat associada a la dona —bella i perversa alhora—, que amb veu seductora i cants melodiosos atreia hipnòticament els mariners per a devorar-los després.

En valencià, antigament es feia servir també la variant «serena». Eixa és la forma que utilitza, per exemple, Joan Roís de Corella en un dels seus poemes més coneguts, gràcies a la difusió que n'ha fet el cantant Raimon: «Si en lo mal temps la serena bé canta, io dec cantar, puix dolor me turmenta».

El físic francés Charles Cagniard de la Tour inventà en 1819 un instrument acústic que emetia un so molt fort, al qual li donà el nom de «sirena» en record d'estos sers fantàstics de la mitologia grega.

Més informació...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook