El verb «alleujar» es formà per derivació de l'adjectiu «lleu», que provenia del llatí «levis», 'lleuger, amb poc de pes'. Amb l'adjunció del prefix «a-» (provinent del llatí «ad-») i el sufix «-ejar» (de «-idiare»), es creà en el segle XIV el verb «alleujar» per a referir-se a l'acció de llevar pes o càrrega. Des del primer moment este verb s'ha usat tant en sentit material com immaterial. Es podia alleujar una nau o una bèstia de càrrega, descarregant-ne les mercaderies que transportaven; o també el dolor o les penes que afligien algú. Sant Vicent Ferrer recomanava a les persones que havien obrat malament en vida que, com a última voluntat abans de morir, encarregaren a parents o amics que esmenaren les seues males accions fent el bé a les persones que havien perjudicat. Potser així, segons el mal que hagueren fet, podrien deslliurar-se d'anar a l'infern o, almenys, «alleujar» el temps que havien de passar en el purgatori. Ausiàs March, més terrenal, recomanava al delitós amant que pujara a l'hostal de Venus a «alleujar» les seues penes d'amor.
En temps d'adversitats, hui —com ahir— cada u alleuja les seues penes com bonament pot. Ni ara ni abans els remeis servixen igual per a tots.
