La paraula «basílica» és un cultisme provinent de la forma homònima llatina, que s'havia pres del grec «basilikós», 'real, regi', forma que derivava de «basileús», 'rei', que servia per a designar una gran sala a on els reis celebraven audiències. En l'antiga Roma, la paraula «basilica» passà a usar-se per a designar un majestuós edifici públic, constituït generalment per una gran sala rectangular articulada en naus separades per columnes, amb un absis en un extrem (i a vegades en els dos extrems), destinat a fer juís oberts a l'assistència del públic en general i a servir de lloc de reunió per a fer negocis i transaccions financeres.
Però, a partir del segle IV, amb l'adveniment del cristianisme, la paraula «basílica» passà a utilitzar-se per a designar una església notable per la seua antiguitat o per la seua magnificència, i que posseïa certs privilegis respecte a altres esglésies. En valencià, usada amb este sentit, la paraula «basílica» es documenta en 1617, concretament en el dietari de mossén Porcar titulat «Coses evengudes en la ciutat y regne de València», a on deixa constància que el dia 8 de novembre es feu una crida als jurats de la ciutat perquè l'endemà fora festa de guardar, ja que «era la dedicació de la basílica del Salvador».
