La paraula «detectiu», gràcies sobretot a la mitificació que n'ha fet la literatura i el cine, amb personatges tan coneguts com Sherlock Holmes o Hercule Poirot, és actualment una veu molt habitual. Però en realitat es tracta d'un préstec lingüístic prou recent. Prové de l'anglés «detective», format a partir del llatí «detectus», que derivava del verb «detergere», compost amb el prefix «de-», que aporta el sentit de privació, i el verb «tegere», que significava 'cobrir'. Esta mateixa arrel està relacionada amb la paraula castellana «techo»; la portuguesa «teto», que té eixe mateix significat, o la irlandesa «teg», 'casa'.
Els detectius, almenys a Espanya, són les persones que tenen per ocupació fer investigacions privades, tant de caràcter criminal com personal. Encara que tradicionalment ha sigut una professió vinculada als hòmens, esta paraula té també una forma específica per al femení, «detectiva», que Josep Lluís Seguí ja utilitzà en 1989 en el seu llibre «Rosa Vermell, detectiva privada», i que després ha estat seguit de moltes altres obres protagonitzades pel mateix personatge.
