La paraula «franja» prové probablement del francés «frange», almenys en alguns sentits (com l'heràldic, que fa referència a la 'divisió de l'escut d'armes amb dos diagonals partides pel mig'). El francés l'havia pres del llatí vulgar «frimbia», resultat d'una metàtesi del llatí clàssic «fimbria», que s'usava per a referir-se a les vores d'un vestit. Amb eixe mateix significat els clàssics valencians també usaven «fímbria». Sant Vicent Ferrer explicava en un dels seus sermons que les fímbries eren «vetes que portaven ells [referint-se als fariseus] e los juheus» en les seues túniques.
Tot i això, hi ha indicis que fan pensar que el mot «franja» també ens arribà per via hereditària. Joanot Martorell escrivia en 1490 en la seua famosa novel·la de cavalleries que «ixqué vestit aquell dia Tirant ab un gesaran de malla e les mànegues de franja de or». Reforçant esta hipòtesi, tenim també l'ús de «franja» (o el seu diminutiu «frangeta»), habitual en valencià, per a referir-se al 'floc de cabells de la part davantera del cap que es pentinen cap avant deixant-los caure sobre el front' (dit «flequillo» en castellà), accepció desconeguda tant en castellà com en francés, però documentada en llatí.
