La paraula «insult», documentada en valencià ja en 1391, prové del llatí vulgar «insultus», que derivava del verb del llatí clàssic «insilire», compost amb el prefix «-in», que en este cas concret té un valor d'introspecció, i «silire», que significava 'saltar'. La conjunció d'estos dos elements donà com a resultat 'saltar damunt'. Es tractava d'un salt figurat, consistent a dir mal d'algú per a lesionar el seu honor.
La necessitat d'insultar és, segurament, consubstancial al ser humà. Servix per a projectar la pròpia ira contra algú. Els insults han anat canviant molt al llarg del temps. Però hi ha unes constants que han servit de base per a gestar les diverses maneres d'insultar, siga recorrent a paraules que en el seu sentit primigeni al·ludien a un defecte físic («tarat») o intel·lectual («idiota», «imbècil», «subnormal»...), a la falta d'intel·ligència o de coneixements («burro», «soca», «cap de suro»...), a l'aparença física («foca», «vaca», «canyauli», «nano»...), a determinades pràctiques socials («puta», «cabró», «mamó»...). En definitiva, a tot allò que podia resultar ofensiu per a la persona receptora de l'insult.
