La paraula «lítote» és rara. La gran majoria de persones no l'han usada mai, i en molts casos ni tan sols l'han sentida. Però, a pesar del seu caràcter inusitat, designa una pràctica molt habitual. Les paraules sovint plantegen eixes paradoxes. A vegades no es creen per a batejar objectes nous, sinó per a donar nom a coses ja existents. Foren els francesos els que la crearen recuperant la forma «litotes» del llatí tardà, presa de la forma homònima grega, i que significava 'senzillesa, simplicitat'.
Però en francés li atribuïren un altre significat. La «lítote» és una figura retòrica que consistix a no fer explícit allò que es vol donar a entendre, sense que per això deixe de ser entesa la intenció del parlant. És un recurs per a atenuar el que es vol dir, negant el contrari del que es vol afirmar. És un joc expressiu subtil, però eficaç. El posem en funcionament quan diem, per exemple, «No és mala idea» (volent insinuar que, en realitat, 'és bona idea'); a vegades, segons el context, el significat pot donar lloc a ambigüitats: «no està malament» pot voler dir que el resultat no és tan roín com s'esperava o que està francament bé.
