La paraula «curandero» és un derivat del verb «curar». La terminació «-ero» revela el seu origen castellà; este mateix sufix també està present en mots com «bolero», «pandero», «putxero», «torero»... Col·loquialment, és molt productiu en la formació de malnoms i gentilicis, i en toponímia presenta un ús molt freqüent. Així tenim, per exemple, el barranc del Peturrero a Vinaròs, el corral del Perolero a Aielo de Malferit, les coves del Fumero a Atzeneta del Maestrat o el mas del Curandero a Torreblanca.

En valencià la paraula «curandero» es documenta en la literatura popular de començaments del segle XIX. En el col·loqui del tio Canari es diu que «Yo m'a fet veure a dotors, boticaris, seruchans, a curanderos, comares, harbolaris, menescals». La figura del curandero enllaça amb la dels sanadors tradicionals que, basant-se en remeis naturals i sovint també en procediments de caràcter supersticiós, duen a terme pràctiques terapèutiques.

Més informació...