La paraula «oxímoron» prové del grec «oxým?ron». S'havia creat com a resultat de combinar «oxýs», que significava 'agut', i «m?rós», que significava justament el contrari: 'obtús'. Esta unió de dos adjectius oposats servia per a donar nom a una figura retòrica que consistent en la juxtaposició de dos conceptes de significat antagònic. Normalment es tracta d'un sintagma format per la combinació d'un substantiu amb un adjectiu que busca produir un efecte desconcertant. Perquè, contràriament al que és habitual, l'adjectiu no actua delimitant el significat del substantiu (com passa, per exemple, en el «tramvia groc» o en un «home alt»), ni reforçant-lo emfàticament (com en els epítets del tipus «blanca neu» o «infància feliç»). En el cas de l'oxímoron, l'adjectiu nega radicalment el valor significatiu del substantiu, provocant una col·lisió semàntica sorprenent. Es tracta d'un efecte paradoxal, sovint carregat d'ironia: una «docta ignorància», un «caos organitzat», un «instant etern»...
En eixa categoria es podria situar també l'expressió «nova normalitat». Si és nova, no pot ser del tot normal.
