El verb «entabuixar», ben viu en molts pobles valencians, té bàsicament el significat de 'torbar l'ús dels sentits d'algú', siga per una remor de fons contínua, un soroll estrident, una olor forta o per qualsevol altre motiu que provoque una alteració de la capacitat de percepció: «entabuixat per la calor ofegant», escrivia l'escriptor xativí Toni Cucarella en la seua novel·la «Paranys».
L'origen d'este vocable és incert. Probablement és el resultat d'un encreuament de diversos mots que tenen una certa ressemblança («parònims», se'n diuen en la terminologia lingüística), com «tabor »(variant antiga de «tambor») o« tabal», 'instrument musical de percussió', i «abuixar» o «aüixar», 'incitar un gos a envestir a algú'. La primera variant que tenim documentada d'este verb és «tabuixar». Apareix usada en l'«Spill», de Jaume Roig, que data de l'any 1460: «Falsa parlera, / vella velera, / m'enbabuxà / hi·m tabuxà». Esta forma amb el temps es reforçà en valencià amb el prefix «en-», habitual en la formació de verbs, i adoptà la forma «entabuixar»; en mallorquí, en canvi, adoptà el prefix «a-»: «atabuixar», de manera semblant al procediment que s'ha seguit en «atabalar».
