La paraula «pàbul» prové del llatí «pabulum», que s'usava bàsicament amb el sentit d'aliment de subsistència. Este vocable s'havia format a partir de l'arrel d'origen indoeuropeu «pa-», que transmetia la idea de 'nodrir, alimentar' (i que ha donat lloc a la creació de mots com «pa», «pastor», «pagés» o «past»), i el sufix instrumental «-bul» (present també en paraules com «patíbul», «prostíbul» o «vestíbul»).
Però «pàbul» no es gasta actualment en el sentit indicat. No es dona pàbul a les vaques, ni als famolencs. És un cultisme reincorporat a la llengua literària en el segle XIX, que s'usa exclusivament en sentit figurat. El pàbul, ara, més que un aliment per a nodrir el cos, és la causa que dona peu a un efecte negatiu per a algú. Es dona pàbul a sospites, a especulacions, a xafarderies, a maledicències, quan algú repetix alguna cosa que ha sentit dir sense saber amb seguretat si és certa o no.
