La paraula «cudol» està molt estesa en valencià. Es pronuncia aguda i amb «o» oberta, com la «o» de «bunyol», «fesol» i tantes altres paraules acabades en ­«-ol». S'usa per a referir-se a un fragment de roca dura de forma més o menys redona. Les dimensions del cudol són molt variables, però en general se sol aplicar a pedres manejables per la mà humana. Si no, ja es reccorre als augmentatius, com feia Jaume Gassull en «La brama dels llauradors»: «y ab un cudolàs lo chafa y esclafa». Esta és una de les primeres referències escrites en valencià de la paraula «cudol», que data de 1490.

La paraula «cudol» també s'usa molt habitualment en sentit figurat per a referir-se a una persona molt ignorant. O, més que ignorant, poc permeable a assimilar novetats. Com si tinguera una pedra ben dura damunt dels muscles en substitució del cap.

La seua etimologia és dubtosa. Probablement, partint d'una base preromana, arribà al llatí amb la forma «cotulu», diminutiu de «cote», que significava 'pedra'. En altres parts del domini lingüístic es diu «còdol».

Més informació...