La paraula «espia» prové del germànic gòtic «spaíha». El seu ús es documenta en valencià des de molt antic. Sant Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, relatava que «Quan fo lla, ja fo gran nit, e ell cridà: “Oo!, del portal!” “Qui ha ascí?” “Oo, e no·m conexeu? Aytal, obriu-me!” “Obrir? Alguna espia és”». Del text anterior es desprenen dos característiques de l'ús que es feia antigament de «espia» que contrasten amb l'ús actual. En primer lloc, que s'utilitzava sempre en femení. Era igual que fora home o dona. I, en segon lloc, que el significat estava referit a algú que, actuant amb cautela, observava o escoltava el que deien els altres per a transmetre després la informació a alguna altra persona.
Des de mitjan segle XX, per influència de l'anglés «spy», la paraula «espia» ha passat a usar-se sobretot per a referir-se a un agent secret al servici d'una potència estrangera que busca d'obtindre informació sobre el potencial militar d'un Estat. I, ara, encara tenim una nova accepció de «espia», que s'aplica a un programari informàtic que s'instal·la sense permís en ordinadors o telèfons per a recopilar dades i transmetre-les. També ve de l'anglés, clar: «spyware».
