Un «cínic» és aquell que actua amb falsedats, mentint descaradament segons la seua pròpia conveniència, i que es burla dels altres amb sorna i desdeny. Però, originàriament, l'ús de «cínic» es restringia per a qualificar els membres d'una escola de filòsofs grecs, el representant més famós dels quals és Diògenes, conegut també per la síndrome caracteritzada per l'abandonament personal i l'acumulació de trastos aparentment inútils.
Tot guarda una estreta relació. Els cínics preconitzaven una vida en harmonia amb la naturalesa, i consideraven que la felicitat s'aconseguia desprenent-se de les necessitats materials. Diògenes, conseqüent amb estos principis, vivia de manera molt austera, i sovint responia irreverentment a qualsevol interpel·lació. Una anècdota pot il·lustrar este comportament. A causa de la gran fama que adquirí Diògenes en el seu temps, Alexandre el Gran tingué el desig de conéixer-lo, i se'l trobà gitat en un tronc prenent el sol. Li preguntà si podia fer alguna cosa per ell, i Diògenes, sense alçar-se, li contestà que sí: que s'apartara una miqueta, que li estava fent ombra i privant-lo del plaer de prendre el sol.
La paraula «cínic» prové del grec «kynikós», que derivava de «kýon», 'gos'. Es deien així als filòsofs d'esta escola perquè es reunien en Kynosargos (el Mausoleu del Gos), i alhora pel seu rebuig de les convencions socials, que feien pensar als seus conciutadans que vivien com a gossos.
