La paraula «frugalitat» està formada per l'adjunció del sufix «-itat» (que servix per a indicar la qualitat d'alguna cosa) a l'adjectiu «frugal» (que, provinent del llatí «frugalis», originàriament feia referència als fruits de la terra i després passà a referir-se a un consum moderat de menjar i de beure). Però «frugal» no és només una referència merament quantitativa; és també una relació d'equilibri amb la naturalesa. La «frugalitat» al·ludix a una virtut (almenys, des la perspectiva de qui fa servir el mot) que es contraposa al vici de la «gola», pecat capital en la tradició judeocristiana.
La «frugalitat» ha anat eixamplant el seu camp semàntic per a convertir-se en una filosofia de vida, que s'oposa al luxe ostentós i al consumisme balafiador. En situacions de crisi econòmica, el terme «frugalitat» ha passat a associar-se a la contenció de gastos per a poder afrontar eventuals necessitats futures. La frugalitat no és patrimoni de ningú. Ni els països del nord són frugals ni els del sud són malgastadors. En valencià, de fet, esta mateixa idea s'ha expressat a través de la dita popular «no estirar més el braç que la mànega», que reflectix una determinada manera de pensar i d'actuar.
