La paraula «avern» s'usa actualment com a sinònim de «infern», i es pronuncia també, igual que totes les paraules acabades en «-ern» (com «etern», «govern», «matern», «modern», etc.) amb «e» oberta. És un cultisme de factura recent, almenys entre nosaltres, a on la primera documentació és de començaments del segle XX. Però els seus orígens poen en la tradició cultural clàssica, concretament en el vocable llatí «avernus», pres del grec «aornos», que significava 'sense pardals'.
El pas del sentit originari a l'actual té la seua lògica. Originàriament s'usava per a referir-se a un llac d'origen volcànic situat en la regió italiana de la Campània, prop del Vesuvi. Segons la mitologia grecoromana, era una porta d'accés a l'inframón. Este lloc tenebrós apareix prolixament descrit per Virgili en l'«Eneida». El protagonista d'este poema èpic, Enees, hi acudix per a reunir-se amb l'esperit de son pare, Anquises, perquè li explique el futur de Roma. Era un cràter abissal d'aigües negres i profundes, d'on emanaven vapors sulfurosos, que impedien que els pardals sobrevolaren el llac. D'ací prové el nom grec «aornos», a on el prefix «-a» aportava un valor negatiu, i «ornos» significava 'au, pardal', forma de la qual provenen mots com «ornitologia» o «ornitorinc».
