Les primeres documentacions en valencià de la paraula «folklore» es remunten a començaments del segle XX. Gaetà Huguet, l'autor de «Tombatossals» —obra que recrea mitològicament la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana—, parlava en 1920 de la necessitat d'estimular els treballs del «nostre folklore» per a captar la «psicologia de la nostra personalitat valenciana». Este projecte és el reflex d'un moviment cultural present en tota Europa, incardinat amb el nacionalisme romàntic, que intenta pouar en les pròpies tradicions culturals per a preservar-les i, alhora, bastir una cultura moderna que connecte amb l'esperit del poble.
La paraula «folklore», de fet, fou creada en 1846 per l'arqueòleg britànic William Thoms, a partir de la unió de «folk», 'poble', i «lore», 'saber'. Partint d'este esperit, els folkloristes han tractat de recuperar, des de prismes variats, les diverses manifestacions de la cultura popular: els germans Grimm foren els pioners a recopilar els contes orals alemanys; també grans músics, com l'hongarés Béla Bartók o els espanyols Manuel de Falla o Isaac Albéniz, basaren moltes de les seues composicions en melodies tradicionals; inclús els estudis de dialectologia i la recuperació de llengües minoritzades són també, en gran part, l'expressió d'un gran moviment cultural que orbita al voltant de la paraula «folklore».
