La paraula «jubiliació» és antiga. Ja està acreditada en textos del segle XV. Joan Roís de Corella, escriptor i sacerdot, natural de Gandia, escrivia en 1495 que «Jesús és mel en la boca, melodia en les orelles, en lo cor jubilació e alegria». Però el significat que tenia la paraula «jubilació», com es pot desprendre fàcilment del context, no té res a veure amb el que li donem actualment. En llatí tardà, sobretot en l'eclesiàstic, la paraula «jubilatio» adquirí el significat de 'alegria, especialment la que es manifesta amb crits o altres signes exteriors'. En castellà encara es preserva este sentit en la paraula «júbilo».
Però el sentit actual de la paraula «jubilació» és el resultat d'un encreuament produït per la similitud fonètica amb «jubileu», vocable que té unes arrels totalment diferents. El «jubileu» era una festa del judaisme, celebrada cada cinquanta anys, en què es concedia la indulgència plenària per a tots els pecats. I d'este significat es transferí parcialment a «jubilació» la idea de dispensa del treball perquè en un primer moment es requerien també cinquanta anys de servicis prestats abans de poder retirar-se.
