La paraula «esperpent» se sol usar actualment per a referir-se a una persona o una situació que ens resulta extremadament ridícula, sobretot pel seu caràcter extravagant. Ricard Pérez Casado, alcalde de València entre 1979 i 1988, en el llibre «Ser valencians» assenyala que «L'esperpent arriba [...] fins i tot al màxim nivell institucional».
Resseguint la història de la paraula, potser s'entendrà millor el seu significat. Es tracta d'una adaptació del vocable castellà «esperpento», d'origen incert, però indissolublement lligat a Ramón María del Valle-Inclán, escriptor castellà d'origen gallec, que l'usà per primera vegada en l'obra «Luces de Bohemia», publicada l'any 1920. El mateix Valle-Inclán explicà que esta paraula li vingué suggerida per la imatge deformada d'aquells que passaven davant de dos espills, còncau l'un i convex l'altre, que hi havia en la fatxada d'un popular comerç madrileny, i que sempre produïa un efecte hilarant entre els transeünts. Esta perspectiva li serví de metàfora conceptual per a definir la seua pròpia estètica literària, que buscava una deformació grotesca de la realitat per a captar còmicament la tragèdia vital.
Però hi ha episodis de la realitat quotidiana que superen qualsevol ficció, per grotesca que siga. Per això precisament la paraula «esperpent» se'ns ha fet imprescindible.
