Hui és l'onze de l'onze. Però no és el mateix dir-ho així que dir-ne l'11 de novembre. Els números no són simples magnituds que servixen per a acotar amb precisió els elements que conformen un conjunt. No és igual, parlant d'un grup de persones, dir-ne que són «quatre gats» o que en són «cent i la mare». Els números, combinats amb certes paraules, reflectixen també la importància —poca o molta— que els parlants concedixen al conjunt referit.
Entre els grecs antics, els números tenien una relació amb els sers vius i les forces físiques i espirituals que es creia que regien l'univers. Pitàgores, el cèlebre matemàtic grec, que visqué a finals del segle VI abans de Crist, fou el creador de la numerologia. Sostenia que l'univers era un tot harmoniós, i les seues lleis de funcionament es podien formalitzar a través dels números. Durant l'Edat Mitjana, en canvi, els números es carregaren de simbolisme i passaren a associar-se a obscures arts endevinatòries.
Siga com siga, a nosaltres el número «onze» ens arribà del llatí «undĕcim», que era el resultat d'ajuntar «unus», 'u', i «dĕcim», 'deu'. I qualsevol altra cosa és «ficar-se en camisa d'onze vares», que es diu d'aquell que es fica en assumptes que no li pertoquen.
