Amb la paraula «haca» es fa referència a una raça de cavalls, de mida relativament menuda —no arriba al metre i mig d'alçada— però molt vigorosa, i per això s'ha utilitzat molt en la realització de certes labors agrícoles.
La nostra relació amb les haques és històrica i intensa. Fins i tot l'hem incorporat a refranys i jocs de paraules: «pare, l'haca l'he treta; ¿l'a(l)tra haca la trac?». El poeta i sacerdot Joan Roís de Corella, ja en el segle XV, escrivia que «si en algun temps cremant la terra es gasta, no [...] perdeu l'ús de bona haca d'Irlanda». Esta referència no sols permet constatar l'antiguitat del vocable i la gran utilitat que ens han proporcionat estos dòcils animals, sinó que apunta també a l'origen del mot.
Al valencià —igual que al castellà, a on antigament també es deia «haca», si bé després es generalitzà la forma «jaca», amb «h» aspirada— ens vingué del francés «haque», que al seu torn l'havia pres de l'anglés «hack», acurtament de «hakenei», antiga denominació d'un municipi del comtat de Middlesex, que actualment és conegut com a Hackney, a on hi havia un important mercat de cavalls.
