Les paraules més corrents sovint plantegen grans dubtes respecte a la seua genuïnitat. Molt sovint els dubtes se susciten perquè en altres parlars tal o tal paraula es diu d'una altra manera, i això fa que ens qüestionem sobre si la forma que diem habitualment és menys genuïna que la dels veïns, sobretot si la nostra variant coincidix amb el mot castellà equivalent. Estes vacil·lacions són, en gran part, el reflex de la inseguretat que sentim en l'ús de la pròpia llengua.
En el cas concret del vocable «botella», cal fer constar que és del tot habitual des de fa molt de temps. Prové del llatí vulgar «butticula», diminutiu de «buttis», 'bot' (que antigament tenia el significat de 'recipient de cuiro'). Arrelà ben prompte com a antropònim i després, per influència del francés« bouteille», passà a usar-se per a designar el sentit específic de recipient de vidre i, més tard, de molts altres materials.
Però, per a dissipar qualsevol dubte respecte a la genuïnitat de la paraula «botella», ningú millor que l'escriptor alcoià Jordi Botella, que, a més de l'autoritat inherent associada al seu ranci llinatge, ho acredita també amb l'ús que en fa en la novel·la «Estació marginal»: «Jo la vaig deixar sota la pica, a l'interior d'una botella de sabó tallada per la meitat on hi ha els fregalls».
