Si alguna paraula ha marcat la nostra vida durant l’any 2020, segurament ha sigut confinament. Tot el món, en major o menor mesura, l’ha experimentat. El confinament és l’aïllament temporal —generalment imposat— d’una població, una persona o un grup per raons de salut o de seguretat. Bé que ho sabem: tots els nostres hàbits han quedat alterats com a conseqüència del confinament decretat pel Govern el dia 13 de març: en la faena, en casa; amb els companys de treball, els amics, la família...
La paraula confinament deriva de confinar. El sufix -ment indica l’acció expressada pel verb. Però confinar era, al seu torn, un derivat del substantiu confí; o més prompte de la forma de plural, confins, que era com s’utilitzava antigament. I este mot provenia del llatí confinis, a on el prefix con-, que transmetia la idea de ‘comunitat’, s’havia ajuntat amb finis, que significava ‘fi’. La combinació dels dos elements servia per a indicar l’espai que hi havia més enllà del territori a on vivia la pròpia comunitat. El verb confinar s’utilitzava per a referir-se a un castic: era l’acció d’enviar algú a un paratge determinat, lluny dels seus, del qual no podia eixir durant el temps que durava la seua pena.
Ara tot —o quasi tot— s’ha de fer necessàriament en la més estricta intimitat. És la nostra pena: el nostre confinament.
