La paraula «adeu» ha experimentat recentment un canvi ortogràfic. Abans s'escrivia amb accent diacrític («adéu»), encara que en realitat l'accent no servia per a distingir-la de cap altra forma homònima. Era, simplement, perquè es tractava d'un compost de la preposició «a» i el substantiu «déu», i s'arrossegava l'accent de la paraula «déu». Però el passat 1 de juny del 2018 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l'objectiu de simplificar certes convencions ortogràfiques i facilitar així la transmissió del codi ortogràfic, adoptà l'acord de reduir el nombre de paraules que havien d'escriure's amb accent diacrític, que entre moltes altres afectava tots els mots compostos: «adeu», «redeu», «repel», «rodamon», «subsol»...
L'origen de la paraula «adeu» està en l'expressió «a Déu siau (o siats)», que ja apareix documentada en el segle XIV, per a formular el desig d'encomanar la persona de què algú se separava a la protecció de Déu: «Ma germana, adeu siats, Déus vos do altre bon marit!», deia sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons, allà per l'any 1410. Esta fórmula, amb el temps, quedà reduïda a «adeu», com a simple fórmula de despedida, desproveïda del contingut religiós originari. Modernament fins i tot ha passat a aplicar-se a entitats no personals per a denotar renúncia, separació o desig de distanciar-se d'alguna cosa que, per algun motiu, ha resultat desagradable i es voldria oblidar. Així que «adeu, 2020».
