La paraula «resiliència» està en voga. És comprensible. Este any passat ha sigut especialment dur per a moltes persones, que han posat a prova la seua capacitat de resistència i de recuperació davant de les adversitats. Eixa és bàsicament la idea bàsica que conté la paraula «resiliència». Però millor si resseguim la seua evolució per a comprendre'n millor el significat.
Es tracta d'un cultisme modern, provinent del llatí «resiliens», 'rebot', documentat per primera volta en 1620 en l'obra del filòsof anglés Francis Bacon per a explicar el fenomen físic conegut com a «eco», en què es produïx un rebot de les ones sonores quan xoquen contra una paret. En el segle XIX, el terme «resiliència» passà a usar-se en el camp de la física per a referir-se a la capacitat d'un material per a recuperar la seua forma original després de ser deformat. Esta idea es pot visualitzar fàcilment imaginant-se la fusta d'un arc quan es tensa abans de llançar una fletxa.
Però este vocable ha mostrat una gran versatilitat per a anar adaptant-se gradualment a molts altres àmbits del saber. Així, en la segona mitat del segle XX, el terme «resiliència» passà a usar-se en el terreny de l'ecologia per a indicar la capacitat d'un ecosistema per a restablir l'estat originari després de patir una greu pertorbació, com ara un incendi, una inundació o un terratrémol.
I, finalment, en la dècada dels noranta, el concepte de «resiliència» passà a utilitzar-se pels psicòlegs per a referir-se a la capacitat d'un individu per a recuperar el seu equilibri emocional després d'una vivència traumàtica, com ara la mort d'un persona pròxima, una ruptura sentimental, la pèrdua d'un treball...
