La paraula "mag", com a tal, és relativament recent. La primera documentació ens la proporciona l'advocat i lexicògraf llirià Josep Escrig, que l'arreplegà en el seu «Diccionario valenciano-castellano», editat en 1851. Però inclús en aquella data tampoc es deia així. Era una adaptació culta de "mago", forma presa del castellà. Així és com apareix en tota la literatura popular del segle XIX i part del XX, i així és com encara se sol usar en l'expressió col·loquial.
Però, remuntant-nos als seus orígens més remots, este vocable prové del llatí "magus", que els romans havien pres del grec «mágos», i els grecs, al seu torn, havien pres del persa antic «maguix». Originàriament al·ludia a la tribu dels medes, un poble que vivia en l'Altiplà Iranià, situat entre el mar Caspi, el golf Pèrsic i el riu Indus, a l'est de Pakistan. En la tradició zoroàstrica, la religió dels antics perses abans de l'arribada de l'islam, els mags tenien fama de ser hòmens de ciència, especialment versats en astrologia. Per això, en la versió valenciana del passatge de l'Evangeli segons sant Mateu que dona notícia del naixement de Jesús, la paraula grega «magoi» es va traduir per «savis»: «Després que Jesús va nàixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient». En anglés, per a traduir este mateix passatge, es fa referència igualment als «wise men» ('hòmens savis').
Per a anomenar estos singulars personatges bíblics —Melcior, Gaspar i Baltasar—, en la tradició popular valenciana s'han generalitzat les formes «Reis d'Orient» i «Reixos».
