La paraula «prostituta», contràriament al que es podria pensar —ja que designa un ofici que sovint s'ha considerat el més vell del món—, és relativament moderna. Les primeres referències escrites en valencià són de finals del segle XVII. Tot el que es relaciona amb el sexe està jalonat per una contínua successió d'eufemismes. Una de les denominacions més habituals d'esta vella professió en textos antics és el de «fembra peccadriu». Però, siga amb un nom o amb qualsevol altre, el mot «prostituta» fa referència a la dona que accepta mantindre relacions sexuals amb hòmens a canvi de diners. Des dels anys huitanta del segle passat, esta paraula també s'usa en masculí (amb la forma «prostitut») per a referir-se als hòmens que s'avenen a mantindre relacions sexuals generalment amb uns altres hòmens i, ocasionalment, també amb dones amb idèntiques motivacions pecuniàries.
Este vocable prové del llatí «prostitutus», forma derivada del verb «prostituere», 'prostituir', que s'havia format per la combinació del prefix «pro-», 'davant', i el verb «statuere», 'establir, posar en orde' (que també apareix en la base d'altres verbs com «instituir», «constituir», «destituir», «restituir» o «substituir»). En un principi significava literalment 'posar (algú o alguna cosa) davant, a la vista', evidentment amb la intenció de sotmetre-la a un comerç de compra-venda. A la llarga, transcendint el terreny sexual, el verb «prostituir» ha passat a usar-se també en referència a aquells que accedixen a satisfer les peticions d'algú a canvi de prebendes.
