Parar

El verb «parar» l'associem ara, bàsicament, al significat de 'detindre el moviment d'algú o d'alguna cosa'. I així diem, per exemple, que «S'ha parat a saludar-me quan m'ha vist» o «El tren no para en la pròxima estació». Però, en el seu origen, el vocable del qual deriva el nostre «parar», la forma llatina «parare», tenia el significat de 'disposar'. I amb eixe sentit l'hem preservat en algunes expressions. Així, per a referir-nos a l'acció de posar damunt de la taula, en el lloc adequat, els objectes necessaris per a menjar, com ara plats, coberts, gots o torcaboques, els valencians diem «parar taula»; és a dir, disposem en el lloc adequat tots els utensilis que necessitarem per a menjar.

Amb eixe mateix sentit, per a indicar una disposició física o una actitud mental, també usem el verb «parar» en casos com «parar atenció», «parar l'orella», «parar la mà» o «parar casa»... Eixe sentit primitiu de «parar» l'hem mantingut molt vivament. Però, evidentment, això no suposa que l'ús de «parar» associat a la idea de 'detindre' siga poc genuí. Es tracta d'un ús que es documenta igualment des de ben antic: «ans se parà a la porta de les dites cases sues», es deia en el «Llibre de la Cort del Justícia de València», editat en 1287.

Més informació