Dependent

La paraula «dependent» és un cultisme que s'ha format per derivació de la forma llatina «dependens», «dependentis», participi present del verb «dependere», i no a partir de la forma patrimonial «dependre». Per això, el gerundi de «dependre» és «depenent», i l'adjectiu, «dependent». Els primers registres escrits de la forma «dependent» són de finals del segle XVII; es tracta , amb tot, d'usos esporàdics. No seria fins al segle XIX, amb l'emergència de la burgesia i el desplegament de tot un entramat comercial en els grans nuclis urbans, que la paraula «dependent» començaria a generalitzar-se per a referir-se a la persona que s'encarrega d'atendre els clients en una botiga. I encara fou més tard, ja en ple segle XX, quan es generà analògicament, per semblança amb «clienta», la forma de femení «dependenta». Les dones, abans, no treballaven fora de casa. El borrianenc Artur Perucho publicà en 1929 la novel·la «Ícar o la impotència», a on feia constar que «Quan Tristany la va conéixer, s'acabava de col·locar de dependenta en un gran magatzem».

Però cal tindre en compte que, fora d'este significat, l'adjectiu «dependent» amb el valor de 'que depén d'algú o d'alguna cosa' no té moció de gènere, i s'usa, per tant, invariablement, tant si va referit a un nom de gènere masculí com femení. Així, es diu «el personal dependent» i «les persones dependents».

Més informació