Si la paraula «il·lusió» sovint s'associa a un desig intens que alguna cosa tinga lloc, l'«il·lusionisme» suggerix que les il·lusions se sustenten en la manipulació dels nostres sentits.
L'«il·lusionisme» és un terme de factura recent. Sorgí a començaments del segle XIX: primer en anglés, amb la forma «illusionism», per a designar una doctrina filosòfica que considerava que el món extern només existix en percepcions que no es corresponen fidelment amb la realitat; i d'ací passà després a usar-se per a referir-se a les tècniques —sovint convertides en espectacle— de produir efectes il·lusoris que contradiuen, si més no aparentment, els fets naturals.
Però esta contraposició de significats es desdibuixa si recorrem al significat originari que tenia el vocable «illusio» en llatí. S'havia format per derivació del verb «ludere», que significava 'jugar'. Partint d'este mateix ètim, modernament hem creat paraules com «lúdic» o «ludòpata». I sí, en el fons, la il·lusió sempre és un joc, encara que a vegades no siguem plenament conscients que estem jugant. Però la intensitat dels nostres desitjos no fa que la realitat siga més certa. Al contrari: és només un mecanisme psicològic que reforça l'autoengany.
