La capacitat del valencià per a generar derivats és molt gran. És un procediment natural d'expansió que compartix amb moltes altres llengües. Partint de substantius i afegint-los un sufix, és molt habitual crear verbs que indiquen l'acció expressada pel nom. Així és com, per cenyir-nos a les diverses fases temporals de què consta un procés, hem creat «iniciar» a partir de «inici», «principiar» de «principi», «terminar» de «terme», «finir» de «fi» o «finalitzar» de «final». Són formes que s'han creat per via culta, com a sinònims d'altres vocables patrimonials. Per a indicar eixes accions, en valencià s'usen popularment «començar» (o, més habitualment encara, «escomençar») i «acabar».

No es pot dir que el verb «finalitzar» ens siga estrany. Apareix documentat per primera vegada (amb la forma «finalisar») en les actes capitulars de la Seu de Xàtiva en 1726. El diccionari de la RAE no incorporaria el verb equivalent «finalizar» fins a 1780. Però, en qualsevol cas, la gran volada que ha adquirit este verb durant les últimes dècades és, sens dubte, per influència d'altres llengües. En primera instància, del castellà, que al seu torn l'havia rebuda prèviament de l'anglés «finalize», i l'anglés, per la seua banda, havia format este verb a partir de l'adjectiu «final», pres del francés en el segle XVI. Però, inclús dins del mateix anglés, també hi ha una llarga cadena d'influències. Començà a utilitzar-se durant els anys vint del segle passat a Austràlia, i des d'allí passà a la varietat americana, que, gràcies a la seua enorme influència social i cultural, l'ha catapultat a altres llengües. Tots participem —sovint sense saber-ho— en la gran partida.

Més informació