La paraula «píndola» prové del llatí «pillula», que era un diminutiu de «pila», i que significava 'pilota, bola'. En un primer moment, esta forma llatina evolucionà a «píl·lola». Així és com apareix en el «Curial e Güelfa», una novel·la cavalleresca que data de l'any 1442: «aquesta senyora, la qual bé sabia totes les coses, clucà los ulls, e, a manera de qui beu purga, volgué tragar aquesta píl·lola tan amarga».
I de «píl·lola», per dissimilació —per a evitar la repetició del so de [l] en síl·labes contigües—, passà a dir-se «píndola». Esta forma ja apareix documentada en el segle XV. El mateix sant Vicent Ferrer parlava en un dels seus sermons de «píndola medecinal», referint-se metafòricament a l'hòstia consagrada.
Des d'una perspectiva farmacològica, el terme «píndola» s'utilitza per a referir-se al medicament elaborat en forma de boleta. Almenys, este era l'ús tradicional. Però, en l’actualitat, per influència de l'anglés «pill» (forma provinent del mateix ètim llatí, presa del francés antic «pile»), la paraula «píndola» ha passat a usar-se, quasi exclusivament, per a referir-se a l'anticonceptiu oral.
I encara cal ressenyar l'expressió «daurar la píndola», usada per a indicar que algú, fent servir paraules amables, està intentant mostrar una cosa desagradable com si no ho fora tant. És una metàfora que fa referència a la capa dolça amb què se solen recobrir les píndoles per a fer-les tragar millor. L'amargor està en l'interior.
