El verb «aterrar» s'ha format per derivació de «terra», adjuntant-li el prefix «a-», que, provinent del llatí «ad-», s'utilitza habitualment per a la formació de verbs (de «boca» hem creat «abocar»; de «braç», «abraçar»; de «cara», «acarar»...). El significat primigeni de «aterrar» era 'tirar una cosa a terra'. Així es pot veure, per exemple, en el «Els llibres de Consells de la vila de Castelló», de finals del segle XIV, en què ja es feia referència a la faena de «fer rajola et aterrar terrats».
Amb tot, l'ús més corrent de «aterrar» actualment és el que fa referència a l'acció posar-se un avió, una aeronau o qualsevol altre artefacte volador, després d'una maniobra de descens, sobre terra ferma o sobre qualsevol altra superfície habilitada per a este fi. Es tracta d'una accepció que comença a utilitzar-se en el primer terç del segle XX. Per influència del castellà, sovint se'n sol dir «aterrissar». En francés se'n diu «atterrir»; en italià, «atterrare»; en anglés, «to land».
Esta última forma anglesa, derivada de «land», 'terra, sòl', mostra clarament que no deriva del planeta Terra (en anglés és Earth). Es pot aterrar, per tant, en Mart, en Venus o en qualsevol altre planeta o satèl·lit. Es pot dir també, naturalment, «amartar», igual que s'ha creat «allunar»; però no és necessari fer-ho.
