La paraula «guapo» prové del llatí «vappa», que originàriament s'usava per a referir-se a un vi fermentat, insípid, resultat de l'evaporació de l'essència del vi. I és que la veu «vappa», de fet, està relacionada etimològicament amb «vapor». En el mateix llatí, partint d'esta idea de corrupció però traslladada a l'àmbit de la moralitat, la paraula «vappa» passà a aplicar-se a hòmens que actuaven sense escrúpols. I encara perdura aquell antic valor en alguns territoris de l'espanyol americà amb el significat de «hombre pendenciero y perdonavidas». Així és com la registra el diccionari de la RAE en una de les accepcions de «guapo».
Tot i el seu origen castellà, la paraula «guapo» s'ha anat escampant a altres llengües. En francés, per exemple, s'ha adaptat com a «gouape», amb el significat primitiu de 'bergant, bandarra'; en italià, amb un sentit semblant, també s'usa la forma «guappo»; en provençal es consigna igualment la forma «gouapo», si bé amb el sentit de 'captaire, mendicant'. En valencià començà a usar-se durant el segle XVIII: «Yo guapo per a servir-les, llest em trobe al seu manar», escrivia el notari Carles Ros en 1748. El seu ús s'ha anat estenent més i més. El significat més general és el de 'persona d'aspecte bell i agradable'. Així i tot, encara hi ha vestigis del seu significat primitiu en casos com «A vore qui és el guapo que planta cara a eixe bandarra».
