La paraula «pécora» (pronunciada en valencià amb «e» tancada) és un préstec de l'italià, a on té el significat de 'ovella'. Provenia, en última instància, de la forma homònima llatina, plural neutre de «pecus», amb què s'al·ludia de manera genèrica a qualsevol 'cap de bestiar'. Este ètim ha donat lloc també a l'adjectiu «pecuari», que se sol utilitzar per a qualificar certes vies per les quals transitaven tradicionalment els ramats transhumants.
Però, per a nosaltres, la veu «pécora» està associada indissolublement a un insult. Ja des del seu origen, este mot s'ha usat quasi sempre precedit de l'adjectiu «mala», i feia referència a una persona —especialment a una dona— roín, astuta, de poc de fiar. Com la majoria dels insults aplicats a dones, sovint està fortament carregat de connotacions sexuals (i sexistes). Ja es poden imaginar fàcilment, sense necessitat d'explicacions complementàries, el sentit de l'insult. Però, al marge d'estes obvietats semàntiques, no deixa de ser curiosa la raó en què es fonamenta esta associació. Les ovelles tenen un període de zel d'aproximadament huit mesos (de juny a gener), i per això és costum castrar els mascles més jóvens, per a evitar que puguen muntar indiscriminadament les ovelles segons els vinga de gust. Eixa funció està reservada als sementals, els mascles més sans i poderosos, triats amb cura per a exercir la funció reproductiva. Així funciona la selecció de les races animals. I les «males pécores» eren precisament les ovelles que, seguint el seu irrefrenable instint, buscaven ansiosament qualsevol mascle que satisfera les seues necessitats biològiques. I d'esta pràctica, segurament reforçada per la similitud de «pécora» amb «pecadora», ens ha arribat eixa malsonant expressió.
