La paraula «pelegrí» ens ve de lluny. Consta ja en documents del segle XIII, primer com a antropònim, detall important per a comprendre que este vocable estava ben viu molt abans de les primeres documentacions escrites de la nostra llengua, i que s'havia anat transmetent com a apel·latiu de persona de generació en generació. Esta veu provenia del llatí «peregrinus», que originàriament s'usava per a referir-se a qualsevol que viatjava a l'estranger. S'havia format per derivació de l'adverbi «peregre», que literalment significava 'per l'estranger', a través de la fusió de la preposició «per» amb el substantiu «ager», 'camp'. Però ja en llatí vulgar està forma es dissimilà en «pelegrinus». Es tracta d'un fenomen habitual, consistent a transformar una de les dos «r» que apareixen en síl·labes contigües en «l». Així s'evita que es trave la llengua.
De totes maneres, en este cas concret, es produí una curiosa divergència de significats. Per una banda, la forma «pelegrí» ha tendit a especialitzar-se en el sentit de 'persona que per devoció fa un viatge a un santuari o a un lloc venerat per una religió'; i, per una altra, la variant «peregrí» —tot i que en moltes comarques també manté este mateix significat— ha passat a usar-se preferentment per a qualificar alguna cosa que té lloc molt ocasionalment, i és vista per tant com a rara. S'usa en contextos com ara «té unes idees molt peregrines».
