Amb la paraula «albergina» es fa referència a una hortalissa de forma ovada, de deu a dotze centímetres de llarg, amb una polpa blanca recoberta per una fina pell de color morat, en algunes varietats formant ratlles. La planta, coneguda com a «alberginera», en la taxonomia científica rep el nom de «Solanum melongena». El primer terme de la denominació científica, «Solanum», que fa referència gènere, és un derivat «sol», i és que el cultiu de l'alberginera requerix, efectivament, un clima càlid i sec, i sobretot molta llum. Segons els indicis disponibles, esta planta prové de l'Índia, i des d'allí va ser transportada pels àrabs per la conca mediterrània fins a arribar a la península Ibèrica durant l'Edat Mitjana.
El nom vulgar àrab amb què ens arribà era «al-bedengéna». Però, a poc a poc, este nom anà germinant en una gran quantitat de variants. La forma més estesa actualment en valencià és «albargina», amb «a» en la segona síl·laba; en algunes comarques també se li diu «albergínia», «ambargina» o «albarguenya»; en altres comarques s'han gestat noms que han elidit la síl·laba inicial, vestigi de l'antic article àrab, i se li diu «bargina», «barzínia» o «basínia».
Siga quin siga el nom que se li done, este apreciat fruit està plenament integrat en la gastronomia mediterrània. El seu valor nutritiu és ben conegut. Per una banda, aporta nombroses vitamines a l'organisme, que ajuden a reforçar el sistema immunològic; per una altra, és també molt rica en minerals com el potassi, el calci, el magnesi, el ferro i el fòsfor, que ajuden a previndre algunes malalties com l'artritis, l'osteoporosi i certes patologies cardíaques.
