La paraula «guaita» té actualment un ús escàs. Es fa servir, sobretot, amb un valor exclamatiu, equivalent a 'mira', tal com posa de manifest l'escriptor cullerà Manel Joan i Arinyó en la seua novel·la «L'any que vam córrer perillosament»: «Guaita, tu, un castell». Però, abans d'arribar a adquirir este significat inofensiu, la paraula hagué de passar per moltes vicissituds.
Ens havia vingut del fràncic «wahta», que tenia el significat de 'guàrdia' o 'guarda'. Era, per tant, un vocable que pertanyia al lèxic militar. Este mateix ètim en anglés ha donat lloc al mot «whatch», 'mirar amb atenció', o a l'alemany «wachen», 'vetlar, vigilar'. Antigament, l'ús que se'n feia tenia també un significat semblant, tal com es pot inferir fàcilment d'este fragment de les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós, que daten del segle XIV: «segons les companyes que ab Nós en la host seran sia feta la guayta covinent».
Com a vestigi d'eixe significat originari, encara tenim, formant part del nostre paisatge costaner, les «torres de guaita». Es tracta de construccions militars, alçades en llocs alts i segurs, de planta circular o quadrades, coronades amb matacans o merlets, que permetien divisar una ampla franja en l'horitzó i alertar ràpidament davant de possibles atacs de corsaris, barbarescos i pirates, i es comunicaven entre si a través de senyals lluminosos o sonors.
