Ja hem passat la Setmana Santa, però sense les típiques celebracions festives d'estos dies. La pandèmia hi obliga. Però, ni que siga a través del record, pot evocar-se alguna paraula que ens recorde almenys per què fem festa. Una de les més distintives d'este període és segurament la paraula «caperutxa», amb què es designa una peça de forma cònica allargada i molt aguda amb què els penitents es cobrixen el cap durant les processons. Presenta moltes variants: «caporrutxa», «caporrutxo», «caparrutxo», «capirota»... Sembla, en tot cas, que deriva de la paraula «caputxa», modificada amb l'afix «-er-», probablement per imitació de l'italià «capperuccia».
Esta classe de barret està inspirat en el que posaven als reus condemnats a la pena capital durant l'Edat Mitjana en el camí que recorrien des de la presó fins al patíbul; després també es generalitzà el costum de posar-los-el als condemnats per delictes religiosos pel tribunal de la Inquisició per a escarnir-los públicament. Més enllà del valor lúdic de qualsevol disfressa en l'actualitat, l'ús de la caperutxa pels penitents que desfilen en les processons de Setmana Santa és, en el seu origen, una manera de mostrar la condició de pecador que vol expiar les seues faltes, recorrent fins i tot en algunes ocasions a l'autoflagel·lació pública.
