La paraula «séquia» fa referència a un canal excavat en terra per on es conduïx l'aigua d'un riu o un torrent per a regar els camps. Prové de l'àrab «saqiya», a on ja s'usava exactament amb el mateix significat que en l’actualitat; s’havia format per derivació del verb «sáqà», que volia dir 'regar'. En realitat, quasi tot el lèxic relacionat amb el sistema de regadiu prové de l'àrab. En som profundament deutors. L'aigua és l'essència de la vida, i traslladant l'aigua a terres ermes fórem capaços de transformar el nostre territori. Qui sembra cull. I, gràcies als canals de reg, moltes famílies han pogut collir el que han estat sembrant, i subsistir així durant segles i segles.
I, parlant de séquies, potser també és útil evocar l'expressió «anar com cagalló per séquia». Entre els valencians és d'ús molt habitual per a referir-se a aquell que actua sense voluntat pròpia, condicionat per les circumstàncies o pels desitjos d'una altra persona. Probablement, alguns deuen considerar esta expressió poc fina. I ho és, certament. Però la finor i el pudor són sentiments relatius. A tot s'acostumen les orelles. Els valencians —no tots, és clar; també n'hi ha que són molt fins— la utilitzen impúdicament. Cal reconéixer que és una imatge molt gràfica. Una matèria fecal de forma cilíndrica que navega a la deriva per les aigües d'una séquia és una metàfora perfecta. Pura poesia, si es mira desinhibidament.
