La variant índia del coronavirus representa actualment una de les majors amenaces amb què ens enfrontem. La guerra dels mons que s'imaginà H. G. Wells, com una invasió alienígena, no passa de ser una broma innocent. L'enemic ja vivia entre nosaltres. Ho ignorem quasi tot d'eixos minúsculs animalets (si és que podem catalogar-los com a sers vius), excepte la seua capacitat de mutació i els seus efectes letals.

La mateixa paraula «indi» és també un reflex de la nostra immensa ignorància. Fins fa no res —cinc segles no són res en la història de la humanitat—, desafiant la creença que la Terra era plana, Cristòfol Colom salpà des de Palos de la Frontera, municipi de la província de Huelva, el 3 d'agost de 1492, buscant una nova ruta comercial per a arribar a l'Índia, gran proveïdora de matèries primeres. Però entropessà amb el continent americà. I als habitants d'aquelles terres els anomenà «indis». Encara els diem així.

Però, en realitat, el topònim «Índia» prové del mot «Indus», que deriva al seu torn del vocable del persa antic «Hindu», i que procedia al seu torn del sànscrit «Sindhu», denominació amb què era conegut localment el riu Indus. Este cabalós riu, bressol de civilitzacions, naix al Tibet, a 5.500 metres d'altitud, i, després de travessar el Pakistan, rega part de l'Índia. Tot s'encreua confusament a través de les paraules: la cultura de les velles civilitzacions, el descobriment de nous territoris i formes de vida, i ara també la terrible malaltia que patim i la mort. Les quatres lletres de la paraula «indi» són un magnífic compendi de la història de la humanitat.

Més informació