La paraula «maig» servix per a anomenar el quint mes de l'any. En l'antic calendari romà, este mes rebia, de fet, el nom de «quintilis», 'quint'. El nom de «majus» començà a usar-se a partir de la implantació del calendari julià, l'any 46 a. de C. Procedia del nom de la plèiade Maia, filla d'Atles, el gegant condemnat a sostindre el món a l’esquena. Segons la mitologia grega, de resultes dels seus amors amb Zeus, Maia concebé a Hermes, el missatger dels déus de l’Olimp. Els romans la rebatejaren com a «Bona Dea», la 'Deessa Bona'; era considerada la deessa de la fertilitat i la salut.
L'associació entre el nom de la deessa i el mes no és casual, evidentment. Es tracta d'una època de l'any caracteritzada per l'eclosió de les forces de la naturalesa: la vida brolla per tot arreu. Per això s'ha considerat maig com el mes de les flors. El compositor català Josep Anselm Clavé compongué precisament una cançó titulada «Les flors de maig» en 1858, i des d'aleshores és una peça habitual del repertori de molts orfeons.
En la paremiologia popular, s'ha tendit a relacionar el mes de maig amb la volubilitat de l'oratge. És un temps de transició en què es passa ràpidament del fred hivernal a la calor estival. Per això es diu, per exemple, que «a maig vaig com vaig»: o siga, amb roba d'abric o descamisat, segons vinga el dia. O també: «pluja de maig i plor de bagassa, en un punt passa»; ja se sap que els refranys no són massa primfilats en el respecte a la diversitat, però la comparació és útil per a expressar que les pluges del mes de maig solen ser arruixons, sovint intensos, però amb poca càrrega hídrica. En fi, estem en maig.
