La paraula «soca» (pronunciada amb «o» oberta) s'usa, en el sentit més primari, per a referir-se a la part inferior del tronc d'un arbre o d'un arbust. Per analogia, en algunes comarques també s'utilitza per a referir-se al tronxo de la col i, a vegades, de l'encisam o altres hortalisses.
Figuradament, la paraula «soca» també es gasta per a referir-se a les persones més velles d'una estirp familiar. Jaume Roig ja la feia servir amb este significat en l'«Spill» (publicat en 1460): «d'algunes grans / —mas foren poques— / mares e çoques / de lley antigua, / bo és te digué / la veritat».
Aprofundint en esta idea que ressalta l'orgull de pertànyer a un grup social determinat, s'han creat l'expressió «de soca-rel» (que presenta la variant «de soca i arrel»): «Cordellat era [...] un xativí de soca-rel», escriu Martí Domínguez en la seua novel·la «Els horts».
El mot «soca» prové del cèltic «tsukka», a partir del qual s'han gestat també, amb el mateix significat bàsic que en valencià, la forma francesa «souche» i l'alemanya «stock».
