La paraula «persona» ha adquirit recentment una gran profusió com a recurs per a evitar repeticions tedioses o l'ús del masculí amb valor genèric, que suscita suspicàcies entre determinats sectors socials. I així podem trobar, especialment en textos administratius, construccions com ara «persones treballadores», «persones examinadores», «persones nacionals», «persones adoptades», «persones usuàries» o «persones ferides», entre moltes altres fórmules que resulten estranyes a l'orella de la gran majoria de parlants.
Però, si s'atén a la tradició escrita i, més encara, al significat que tenia originàriament el vocable «persona», estos nous usos no deixen de ser insòlits. En llatí, la veu «persona» s'utilitzava per a referir-se a la màscara que feien servir els actors en les seues representacions teatrals, i per metonímia passà a designar amb el temps el mateix personatge. Cal apuntar, aprofundint encara més en els orígens, que el llatí havia pres esta paraula del grec «prósopon», a on ja s'utilitzava amb el mateix significat.
No fou fins als segles IV i V quan, en el transcurs d'intensos debats entre diferents escoles teològiques, començà a utilitzar-se el mot «persona» per a referir-se a les diverses manifestacions de la divinitat: com a pare, com a fill i com a esperit sant, establint un símil amb la pràctica dels actors, que canviaven de màscara per a representar personatges diferents.
