La paraula «maniqueisme» s'utilitza actualment per a referir-se a la tendència a reduir esquemàticament una realitat complexa a una simple confrontació entre dos alternatives: una, considerada bona —i per tant desitjable—, i una altra, roín —que s'estima totalment rebutjable—, diluint qualsevol matís que puga originar dubtes entre la bondat i l maldat de les opcions que es dirimixen.
L’ús del terme «maniqueisme» amb este significat concret és relativament recent: començà a utilitzar-se en la segona mitat del segle XX, i s'ha convertit, probablement, en un signe dels temps que vivim. Però les arrels de les actituds maniquees són profundes. Provenen, de fet, del segle III d. C., en què el príncep cristià Mani, d'origen persa, basant-se en els antics cultes zoroàstrics i budistes, predicava que tant el bé com el mal tenen un origen diví. La seua doctrina fou considerada herètica, i Mani fou executat l'any 276. Amb tot —matisos a banda—, la doctrina cristiana, en la seua essència, també es fonamenta en un dualisme maniqueu, com és ara la confrontació entre Déu i el dimoni, o el cel i l'infern com a sojorns eterns dels justos i els pecadors.
