La paraula «bri» s'usa actualment per a fer referència a una tija prima i llarga que arranca de l'arrel de certes plantes, com ara de l'herba o del cànem, i molt especialment a l'estam del safrà. Per extensió també s'usa per a referir-se a una quantitat mínima d'alguna cosa, que apareix en frases com «no corre un bri d'aire» o «no té un bri de coneixement».

En castellà, en alguns d'estos sentits, s'utilitza la forma «brizna», que és una alteració de «brinza», forma habitual en l'antiguitat; amb tot, a l'Argentina, a on viuen molts descendents de valencians, actualment encara es gasta la forma «brin». Esta forma acabada en «n» va ser també habitual en valencià durant molt de temps. Així és com consta en molts diccionaris, com el de Carles Ros (1739), el de Sanelo (1802), el d'Escrig (1851) o el de Martí Gadea (1915). En francés, igual que en occità i alguns dialectes italians septentrionals, també existix esta mateixa forma.

L'origen comú de totes estes variants és obscur. Probablement prové l'arrel cèltica «*breino-», a on devia tindre el significat de 'branquilló'. L'estudi comparatiu de les llengües ens permet redescobrir un passat comú a on les històries personals s'entrellacen. Sense contactes no hi ha transferències lèxiques.

Més informació