La paraula «merda» se sol considerar un terme malsonant. Tot el que té relació amb l'escatologia o el sexe sona malament en certes orelles. Per eixe motiu, moltes persones procuren evitar-ne l'ús recorrent a cultismes de significat genèric (com ara «excrements» o «matèria fecal») o bé a veus de l'argot infantil (com «caca»). Així se suavitza l'impacte dels mots tabú.
Però, al marge d'este significat, que ja tenia la forma homònima llatina primigènia, el vocable «merda» s'usa amb menys restriccions com a sinònim genèric de «brutícia» («La cuina tenia un dit de merda»). També és habitual el seu ús amb valor interjectiu, per a expressar contrarietat o indignació («Quina merda!»). Com a substantiu, té un valor molt polisemàntic: a vegades es gasta per a indicar que alguna cosa és de molt baixa qualitat («Eixa pel·li és una merda») i també per a ponderar un estat personal lamentable, siga físic o moral («Estic fet una merda»).
Entre els actors, la paraula «merda» s'utilitza curiosament per a desitjar sort («Molta merda»). Es tracta d'una expressió presa del francés que prové segurament de l'antic costum de desplaçar-se als grans teatres de París amb carruatges de cavalls. L'ampul·lositat de les carrosses i l'elegància dels vestits contrastava amb els bonyigos que deixaven caure impúdicament els cavalls. Fora com fora, l'acumulació de merda pels voltants del teatre era un senyal evident de l'èxit de la representació.
