Amb la paraula «cònjuge» es designa qualsevol membre d'un matrimoni respecte a l'altre. A vegades, per la influència d'alguns derivats (com «conjugal»), esta veu es pronuncia erròniament com la «g» de «gat». Però en el cas de «cònjuge» la lletra «g» de l'última síl·laba («-ge») s'ha de pronunciar igual que la «j» de la penúltima («-ju-»). La «j» i la «g» alternen en moltes paraules del nostre vocabulari representant el mateix fonema, conegut en la terminologia lingüística amb el nom de «palatal africat sonor», tal com es pot apreciar en els mots «juí» i «gel», per exemple.
El vocable originari llatí del qual deriva «cònjuge» és «conjux», «conjugis». Este ètim s'havia format per la combinació del prefix «con-» i el mot «jugum», 'jou'. El «jou» (en castellà, «yugo») era una peça en forma de dos arcs amb què s'unien dos animals, especialment bous, perquè anaren a la par espentant l'aladre o el carro. Cal remarcar que en llatí «jŭgum» no tenia cap connotació negativa de sotmetiment, com sí que en té ara entre nosaltres la paraula «jou». Les faenes agrícoles eren una font natural de gestació de lèxic. I el «jou» era una forma simbòlica de referir-se a la unió dels dos membres d'un matrimoni que caminaven l'un al costat de l'altre encarant conjuntament les penes i les alegries. Una simple metàfora de com es veia el matrimoni. O, si més no, de com es volia que fora.
